L'HARMONÍA D'HORTA  Joan Borràs Torelló

 

 

 

 

 

Sona el despertador, és dissabte. M’aixeco un pèl més aviat que de costum. Avui podré caçar poca estona. Cafè amb llet i un grapat de galetes, agafo els estris necessaris: escopeta, armilla, collar electrònic, campana...etc. i surto cap a fora a buscar el gos. A les 11h. he quedat amb la Irene per pujar a Santa Eulàlia... som-hi doncs!. A tres quarts de 8h ja estic al lloc. Poso el collar i la campana a en Tro. Neguitós com sempre, amb ganes. Avui faré la línia, fàcil de caminar, i darrerament sempre en trobo una que em fa anar de bòlit. No passen ni dos minuts que en Tro la troba, on sempre. Jo, al mig de la línia, per si arrenca el vol i decideix travessar-la. Segons la intensitat del so del collar, el gos està parant a uns 15 – 20 metres bosc endins. És un tros de bosc allargassat, delimitat per una carretera i la línia mateixa, molt brut (brucs i pins joves). Com he dit, decideixo no moure’m i esperar que el gos trenqui la mostra esperant que la becada travessi la línia, moment que jo intentaré abatre-la. La cosa s’està allargant...m’estic posant nerviós!...Tiro un tronc per obligar el gos a trencar la mostra...però no serveix de res!. El gos fa estona que para, la becada no es decideix a arrencar el vol. Fa potser 5 minuts que para. Decideixo entrar al brut. Com puc, em dirigeixo, on es troba el gos, immòbil amb la becada bloquejada. M’hi vaig acostant, cada vegada sento el so del collar més a prop. Tant bon punt veig el gos, ell em mira, i sense quasi ni temps d’entendre el moment, els gos s’avança uns 5 metres ràpidament, i torna a quedar petrificat. La becada ha peonat uns metres. Segurament he fet bastant soroll tot fent-me camí pel brut.  Just després de la segona parada, la becada aixeca el vol tot buscant la protecció de brucs i branques. La becada estava a uns 7 – 8 mestres del gos. Un parell de trets mal encarats, i expectació...El gos boig amunt i avall. No la trobo. L’he fallada. Mentre em lamento, en Tro segueix la trajectòria de la becada, sense defallir. No tarda ni 2 minuts i la torna a trobar. Altre cop aquell piiiip...piiiip tan emocionant. Aquesta vegada l’està parant  ben a prop de la carretera. Estic veient el gos. Sento uns ciclistes que pugen. La becada decideix aixecar-se en el precís moment que passen les bicicletes. Jo, lògicament no premo el gatell. Primer és la seguretat. El gos no ha entès res!

 

Decideixo que per avui n’hi ha prou. La becada de la línia m’ha vençut altre cop. Són ¼ de 10 del matí, encara tinc temps d’anar a fer el tros del xalet. Faré la volta petita. Arribo al lloc amb cotxe, deixo anar en Tro, menjo un parell taronges...com nou. Carrego l’escopeta i em fico al corriol. Poca estona i en Tro troba rastre fresc. Alterna pitades de collar amb dringars enèrgics de campana. Això indica que la becada ha peonat ràpid del lloc al notar la nostra presència. No ha volat. El gos no la deixa. Després d’insistir molt, el gos deixa el rastre i torna on sóc jo. Dedueixo que ha volat!

 

Acabant ja la volta, tornant quasi on havia començat però per l’altre costat del turonet, pel camí ample, en Tro aixeca el nas, fa 7 o 8 passes llargues endavant, decidit,  i queda parat. Jo estic molt a prop seu. Sense pensar-m’ho faig quatre salts i em situo davant del gos mirant pendent avall. És la becada que ha trobat al principi!, penso. D’aquesta manera quan la becada s’aixequi la obligaré a passar per sobre el gos i fer un moviment no previst. Exactament és el que passa. Dos segons més tard. S’aixeca la becada rapidíssimament, tot buscant la pendent, per sobre el gos. Li etzibo dos trets. No cau, però deixa un bon grapat de petites plomes del cul. Algun perdigó li ha arribat. El gos segueix la trajectòria de la becada, tot travessant el camí ample i seguint pendent avall. Assaborejo el moment. El gos s’està entretenint a baix del clot. El crido. Sento el collar pitar. No ve. En Tro és bon cobrador. Al final deixo l’escopeta estintolada a un arbre, i em decideixo a baixar al clot. Arribo allà i veig en Tro i la becada. Com he dit, la becada anava tocada, però a favor de pendent ha esgotat els últims sospirs de vida. La observo, felicito en Tro tot acariciant-lo. Me la poso a la butxaca de l’armilla i decideixo finalitzar la jornada d’avui. Són tres quarts de deu. A les 10h a casa. Objectiu complert. Tots contents. Cap a Santa Eulàlia s’ha dit.